Sovint sento agraiment per totes les experiències que tinc la sort de viure a les actuacions. Quan acaba el ball, sempre donc les gràcies a tothom pel micròfon. I mentre recullo, sento gratitud, i no sé exactament per què, però ho sento. Sento certa calidesa al cor... i sento llavors a les persones que porto dins meu, sempre amb mi, faci el que faci, acompanyant-me en aquest camí.

Moltes vegades, com ahir, unes quantes persones em dónen les gràcies al acabar l'actuació, i mirant-me als ulls i donant-me la mà em diuen que s'ho han passat molt bé i que els hi ha agradat molt, i que moltíssimes gràcies, que de debò...

Jo la feina la faig igual, vaig allà per fer una bona festa i un bon ball i perquè la gent s'ho passi bé i estigui a gust, faig tot el que puc perquè tot vagi el millor possible, per tant me'n vaig sempre content i ben tranquil... però si a l'acabar em donen les gràcies... quin regal !!

Durant el ball, una de les coses en què em fixo per fer la meva feina és en les cames del personal quan s'anima a ballar. Quan comença a sonar la música i ens comencem a bellugar, si us costa seguir el ritme, o encara esteu "freds" - o amb la panxa massa plena després de dinar -, cal un ritme tranquil. Si veig que la majoria balleu més ràpid que la música, que esteu animats, teniu ganes i el cos us ho demana, accelero el ritme... en realitat, encara que estigui darrera un micròfon i un instrument, és com si ballés amb vosaltres; com si l'escenari formés part de la pista de ball i jo fos un ballador més.

Penso " ara alguna cosa tranquila...... ara aquest ritme quedarà bé després d'aquesta cançó..... ara toca deixar-se anar, faré cançons més marxoses... " 

Sovint no penso, sino que sento quina cançó vindrà després. Ho sé. I quan la poso, hi ha un " subidón " a la pista. Em sento "sintonitzat" amb el que està passant. Així faig un bon repertori, el ball funciona i tothom s'ho passa bé.